Perquè Poma? Perquè Violeta?

Poma, perquè els exercicis estableixen un cicle circular, parteixen dels autors i arriben fins el lector. Violeta, perquè aquest color ens suggereix moltes possibilitats literàries. La Poma Violeta sorgeix, es desenvolupa i torna al seu inici, als seus orígens: els tallers d’escriptura creativa. La necessitat de connectar els diferents integrants dels diferents grups entre si i l’objectiu de establir un punt de visualització del treball que duen a terme va generar la idea de impulsar aquets espai virtual on tenen cabuda els diferent exercicis que puguen estar subjectes a publicació, sempre partint del criteri comú entre professora i alumne. L’exercici troba així, finalment, un punt de sortida per tal de viatjar a altres espais i altres sensibilitats.

La Poma Violeta compleix, a més, la funció d’establir un vincle entre els incipients lletraferits, els autors potencials o persones a les quals, simplement, els agrada escriure que participen dels tallers d’escriptura creativa -batejats com #bogeriacreativa-, i que volen compartir amb els seus companys i amb possibles lectors que puguen aguaitar encuriosits a aquest espai per tal de llegir les seues històries, contes, textos, poesies, proses, pensaments i tot un innumerable seguit de mots de que composen la nostra galàxia.... violeta, per descomptat. "Alícia Coscollano"


Ejercicio: disparador

Disparador: aquel día había perdido por completo la memoria


Aquel día había perdido por completo la memoria., no sabía porque me encontraba en aquel lugar ni conocía al que estaba a mi lado. Era todo muy extraño tenía la sensación de que mi cabeza siempre había estado llena de pensamientos atropellándose continuamente organizando mi vida una y otra vez para tener más tiempo e ir mas deprisa. Ahora no sabía que pensar ni que hacer. Parecía que el tiempo estaba parado y los minutos semejaban horas. No sentía tristeza tampoco alegría no echaba  a nadie de menos. De repente me llamo la atención aquel majestuoso pino con sus ramas caídas queriendo acariciar el suelo del huerto, lecho de sus raíces. De él si me acordaba. Ya sabía donde estaba. Me encontraba en casa, los recuerdos empezaron a fluir en mi cabeza , una sonrisa ilumino mi rostro. Ya recordaba mi vida y eso me reconforto.

Mari Carmen. Vinaròs