Perquè Poma? Perquè Violeta?

Poma, perquè els exercicis estableixen un cicle circular, parteixen dels autors i arriben fins el lector. Violeta, perquè aquest color ens suggereix moltes possibilitats literàries. La Poma Violeta sorgeix, es desenvolupa i torna al seu inici, als seus orígens: els tallers d’escriptura creativa. La necessitat de connectar els diferents integrants dels diferents grups entre si i l’objectiu de establir un punt de visualització del treball que duen a terme va generar la idea de impulsar aquets espai virtual on tenen cabuda els diferent exercicis que puguen estar subjectes a publicació, sempre partint del criteri comú entre professora i alumne. L’exercici troba així, finalment, un punt de sortida per tal de viatjar a altres espais i altres sensibilitats.

La Poma Violeta compleix, a més, la funció d’establir un vincle entre els incipients lletraferits, els autors potencials o persones a les quals, simplement, els agrada escriure que participen dels tallers d’escriptura creativa -batejats com #bogeriacreativa-, i que volen compartir amb els seus companys i amb possibles lectors que puguen aguaitar encuriosits a aquest espai per tal de llegir les seues històries, contes, textos, poesies, proses, pensaments i tot un innumerable seguit de mots de que composen la nostra galàxia.... violeta, per descomptat. "Alícia Coscollano"


1,2,3 i 4

Vint-i-cinc anys mes tard el fill de Joan, el fill de Miquel i el Fill d’Antoni, estaven assegut en la taula del fons del bar del fill de Pere, rememorant la malifeta de les sis del matí quant disfressats de fantasmes van fer córrer a les avies beates del poble a la sortida de missa primera. Però quant van eixir del bar per tornar a casa, tres emmascarats els esperaven, unes siluetes negres, portant llargues capes, barrets ben enfonsats per dissimular les cares i uns bastons a les mans i els van fer córrer a garrotades fins a casa.

Aquella mateix nit, Miquel, Antoni, i Joan, asseguts al bar del fill de Pere comentaven com havien fet tornar a casa els seus fills i com esperaven que haguessin aprés la lliçó, tal i com l’havien apresa ells feia ja tant temps.

Aquella nit de dimecres, com cada nit, Josep va tancar la porta de casa seua, una casa xicoteta, vella, situada en una placeta tan menudeta que semblava mes el pati interior d’una casa amb un arbre i una fonteta que una plaça de poble, es va posar la clau a la butxaca i va saludar als veïns que havien tret les cadires al carrer i xerraven una estona a la fresca abans d’anar a dormir.
“-Bona nit,
-Bona nit Josep, que vas a fer la partideta al bar de Pere?
-Si, mireu una partideta, un traguet i a dormir. Fins demà
Fins demà doncs”.
Un comiat banal, unes frases buides de sentiments i de calor, només per sortir del pas, només per no semblar malcriat, esquerp i supersticiós.
El van seguir amb la mirada fins que va tombar la cantonada i sospirant van tornar a la seua conversa.
A l’estiu, mentre ells treien les cadires al carrer per passar una estona parlant i prenen la fresca amb els veïns desprès de sopar, el Josep anava al bar abans d’anar a dormir. Però ells mai no l’hi proposaven quedar-se a xerrar i prendre alguna copeta de les botelles que es refrescaven a la font. No per que Josep no fora bona persona, ni per que fora un mal veí que no ho era, sinó per que l’hi tenien molt respecte car Josep era l’enterramorts. Era ell qui cavava les tombes, baixava els fèretres i els tapava amb terra, també era ell qui cuidava del cementiri, que plantava i regava les flors en les illetes a l’encreuament dels caminets que delimitaven les “mançanes” de les cases eternes. Això, era el seu treball, i per això l’ajuntament l’hi pagava un sou. Però ell feia mes que tot això, també cuidava les tombes. Regava les plantes que s’haurien assecat si s’hagués esperat a cada visita dels familiars, també arrencava les herbes en les tombes abandonades i les floria de tant en tant. Aquesta relació tant estreta amb els morts allunyava molts vius que preferien oblidar que la mort només era això, el final d’una etapa. No volien entendre que la mort i la vida estaven íntimament unides i eren inseparables una de l’altra. En el fons tenien por, una por irracional que contaminava tota la seua relació amb un veí.
Des de la mort de la seua dona, quant Josep tornava del treball, anava a comprar, es feia el sopar i anava a passar una estoneta al bar. Desprès a l’hivern, tornava a dormir a casa però no a l’estiu, a l’estiu anava a dormir al cementiri i això els veïns no ho podien entendre. I a mes els espantava.
No comprenien que un cementiri no es mes que un jardí on deixem les despulles dels nostres essers estimats per ser retornades a la mare terra i on deixaran els nostres cossos per a tota l’eternitat. I Josep el Jardí el tenia molt ben cuidat, molt florit i molt perfumat, roses, gessamins, mimoses, liles... cada època de l’any tenia el seu color i el seu perfum.
Al fons del cementiri hi havia una cabana on ell havia guardat els estris, les llavors, els tractaments, però d’ençà de la mort de la dona, havia construït un petit cobert on guardar tot allò i havia portat una taula, una cadira, un llit i algun moble auxiliar mes per fer mes acollidora la seua habitació de l’estiu, allí, amb la porta oberta al camp, al mig de les flors dormia molt millor que dins de casa seva on no corria l’aire i patia calor.
Aquella nit, com totes les nits estiuenques, Josep no tornaria a casa a dormir, Del bar aniria directament al cementiri.
Al entrar al bar de Pere, va passejar la mirada per tota l’estança. Pere darrere del taulell el va saludar i els seus amics de tota la vida, asseguts a la taula de sempre l’hi van fer senya d’anar amb ells
“Bona nit a tots
Bona nit Josep, Bona nit.”
Allí en la taula del fons tres joves, Antoni, el fill del metge, Joan el fill del notari i Miquel el fill del farmacèutic, mataven el temps. Matar el temps es l’única cosa que feien durant les vacances. Els nois estudiaven a la universitat i quant tornaven al poble a les vacances s’avorrien. Ells, que venien de la ciutat on tenien la seua colla d’amics estudiants com ells, com ells de famílies amb diners i com ells disposats a passar-s’ho tant be com fos possible, fent la típica vida d’estudiant de principis de segle XX, formant-se si es clar però també gaudint de la vida i respectant molt poc les classes socials que ells consideraven subalternes, es a dir les persones que tenien que treballar dur per sobreviure. Mes tard, en acabar la carrera començarien a treballar, però la carrera l’acabarien com mes tard millor. El poble no tenia al·licient, no sabien que fer durant el llarg estiu. Els nois i noies de la seua edat ja treballaven tots i a l’estiu la terra es exigent i a mes els consideraven a tots una colla de ximples amb els que no podien tenir  cap conversa interessant.
Josep els va mirar fixament durant una estona, una estona una mica massa llarga, i els va mirar una mica massa fixament, com volen endevinar que es portaven entre mans.
“-Seu Josep que anàvem a començar la partida sense tu
-Heu vist aquests tres va dir senyalant als tres joves amb el cap
-Si, alguna en deuen preparar
-Anit, es van amagar sota el llit de Vicent el tramusser i d’ Antonia de farina
-Que dius ara
-Si i quant els dos vellets van anar a dormir varen començar a menejar el llit per baix i els van espantar.
-Clar i com son els fills de qui son no hi ha ningú que els escarmenti. Fins i tot l’agutzil  te massa miraments, que si son joves, que si no tenen mala intenció... Us recordeu l’any passat quant Vicentet l’encarregat de tancar les portes de les muralles del poble va tornar a casa una nit tremolós dient-li a la dona que se l’hi havia aparegut un fantasma portant un cresol que li deia que era l’anima de la sogra i que el pobre home es va ficar al llit de tant mal com es trobava i va morir a les poques dies, doncs ningú em traurà del cap que això ho van fer ells. Un d’ells es va disfressar i els altres es van amagar fent tot tipus de sorolls no humans. I desprès d’això encara continuen. Algun dia se’ls tindrà que parar els peus.”
Els tres nois, totalment estrangers als comentaris que es feien, estaven allí amb els caps molt junts preparant alguna malifeta de la que serien les víctimes alguns habitants del poble. Al cap d’una estona es van aixecar de la cadira i van sortir en silenci.
Josep no va tardar molt en acomiadar-se del amics per anar a dormir. Es va dirigir cap a la sortida del poble en direcció al cementiri, caminava entre vinyes sense saber que allí, asseguts damunt de la tapia que envoltava el recinte, tres formes embolicades en llençols blancs estaven assegudes esperant.
-Com tarda no? va dir en Miquel en veu fluixeta
-calla va replicar l’Antoni assegut al mig
Passava el temps i Josep no arribava. Els nois s’impacientaven i al mateix temps estaven intranquils. La lluna immensa, blanca, brillant creava ombres al terra, unes ombres negre, allargades i distorsionades que contrastaven amb la llum platejada. El vent entre les fulles dels arbres, el glapir d’alguna guineu que passava, l’ombra del vol silenciós d’algun mussol tot els semblava missatges d’ultra tomba. Fins i tot el suau lliscar d’un petit insecte que caçava entre les herbes els oprimia la gola, però cap d’ells hauria volgut ser el primer en reconèixer que estava atemorit, espantat, terroritzat i que aquella idea que els havia semblat tant interessant en la seguretat del bar, ara ja no els feia cap gràcia.
“Quina nit mes bona veritat? Ideal per a sortir, i avui tinc sort, he trobat companyia! Es fantàstic això, jo que sempre estic sol!
Miquel va sentir que la suor se li glaçava i que un tremolor li recorria la columna vertebral. Allí asseguda a la seva dreta hi havia una forma embolicada en un llençol blanc. I va contar: un, dos tres i quatre! L’hi va donar un cop de colze a la forma asseguda a l’esquerra
-Conta quants som li va dir en veu baixa i tremolosa.
-Calla va replicar l’Antoni.
-No, de debò conta quants ens som!
-Un dos tres i quatre!
Un altre cop de colze a l’esquerra
-Conta quants som Joan
-Som tres, que quants hem de ser?
-Calla i conta
-Un dos tres i quatre
Presos per un terror irracional van saltar a baix tot d’una i van començar a córrer camí avall mentre una veu fosca els cridava
-Torneu, Torneu, no hem deixeu sol, per una vegada que tinc visita….
I ells corrien, corrien cap a la seguretat dels carrers del poble, de les cases del poble, de les seves cases. Però semblava que la distancia es multiplicava, que mai arribarien. I aquella veu que no parava de cridar “Torneu, Torneu”.

El dijous a la nit, com totes les nits, el Josep va anar a bar a fer la partideta amb els amics. Allí els amics l’esperaven a la taula de sempre i a la taula del fons, tres nois amb la cara molt seria i pàl·lida estaven matant el temps.
Aquella nit es van esperar fins a que Pere tanqués i quant van girar la cantonada de la casa del traginer, van sentir com unes cadenes s’arrastraven darrere d’ells
El divendres a la nit en la taula del fons, tres nois amb la cara molt seria i d’un to entre groguenc i verdós, mataven el temps, asseguts davant d’un got, la mirada perduda, aquella nit també se’n varen anar tard i al passar davant de la casa del ferrer, un alè els va glaçar la nuca, un alè massa fort per ser humà, una respiració, potent, rítmica i monstruosa.
El dissabte a la nit,  els tres nois a la taula del fons tenien la cara molt seria i de un to verdós amb cercles d’un violeta fosc al voltant dels ulls. Unes línies molt profundes els emmarcaven la boca. Aquella nit van sortir mes aviat i al mig del carrer la silueta d’un gos negre, immens i d’aspecte esfereïdor es retallava en la llum esmorteïda dels fanals. Es pararen, glaçats d’horror amb tots els sentits en alerta quant van sentir un udol llarg, penetrant i com sorgit del no res, petrificats, van tancar els ulls i esperaren que aquella bèstia maleïda anés a ells. Quant els van tornar a obrir, molt lentament, el gos havia desaparegut i el carrer era en calma.
El diumenge pel matí van arribar els primers a l’església per ajudar al capellà en la missa, com tocava fer als joves de bona família i per comentar-li els successos de les nits anteriors. Quant van passar davant dels bancs reservats a les seues famílies , allí van veure, damunt del vellut granat dels tres seients que els corresponien tres roses blanques, obertes, fragants i immaculades que els esperaven.
Aquella setmana no tornaren al bar, aquella setmana ningú va patir ninguna broma pesada, sortien poc de casa, llegien molt, estudiaven per als exàmens de setembre, fins i tot ajudaven als seus pares. Però també, de tant en tant, es quedaven en silenci amb la mirada perduda. Tot el poble començava a murmurar sobre aquesta transformació tan radical i tant de sobte.
Poc a poc, al no passar res mes, van retrobar una mica de pau i de calma i es van sentir prou animats per tornar al bar, a la taula del fons
Quant el Josep va entrar, abans d’anar a seure a la taula dels amics, es va dirigir cap a ells.
-Sabeu xics? Sé tot el que us ha passat, sé que heu provat la vostra pròpia medicina, sé que ara sabeu que es ser la víctima d’una broma pesada i sé quines han sigut les vostres reaccions. Em pensava que teníeu mes coratge però ningú té per que saber que uns xics suposadament cultes i intel·ligents son tant ingenus, crèduls i supersticiosos a mes de gallines. Imagineu quines burles si això s’arribés a saber. El meu silenci però te un preu, mai mes malifetes, mai mes os burlareu de persones mes febles, d’acord. Ara, vaig a la taula del amics que m’esperen. No oblideu el que us he dit. Sé que només sou uns descerebrats però reseu que no tingui cap accident per què si em passés alguna cosa, he deixat un escrit i no pas al teu pare Joan, no confio, perquè abans de ser el notari del poble, es el teu pare i si et comportes com un senyoret malcriat i sense consideració ell en es el responsable.
Se’l van quedar mirant sense dir una paraula, tots sorpresos i pensatius mentre anava a seure amb els seus amics.

Isabel. Peníscola

Publica un comentari a l'entrada