Bes o cobra?

El cotxe arriba a un pont sobre un riu cabalós. Pau ha conduit fins a allí amb l’excusa de mostrar a Marta les meravelles de la naturalesa d’aquesta zona muntanyosa, que ell tant s’estima. Atura el cotxe i comença a explica-li la formació d’aquelles muntanyes, els diferents tipus d’arbres que creixen en aquell indret i el perquè del color de les seues fulles, quins són els ocells autòctons, en fi, tot el que se li acut per tal de mantindre la seua atenció. Mentrestant, Marta només observa tendrament com se li mouen els llavis i els ulls. Estudia cada minúscul moviment del seu rostre, sense escoltar ni una paraula del que li conta i cavil·la:

Mira’l, pobret, com s’esforça per agradar-me. Però, vaja, ja podria tallar el rotllo, que se’ns farà de nit sense haver fet ni una caminadeta pel bosc. He vingut tota preparada, amb l’equipament de muntanya, i ell que no calla ni un segon. Quant de temps fa que ens coneixem? Crec que quasi un any. Sí, fa un any que ens vam trobar passejant els nostres respectius gossos i, des del segon dia, ell va mostrar un interés “extra-caní” en les nostres passejades. Ho vaig notar quan s’aproximava més de l’estrictament necessari per a desenrotllar les corretges que els gossos embolicaven en voler olorar-se l’un a l’altre. També ho percebia amb els furtius contactes de mans que ell intentava i amb els somriures i rialles que li provocaven converses massa banals com per provocar riures. Ah! I totes les vegades que ha volgut indagar en la meua vida, tot contant-me la seua, en un intent desesperat de saber alguna cosa més de mi, sense preguntar directament. La veritat és que té mèrit la paciència del xic. Jo no em refio dels homes amb facilitat. Ja he tingut unes quantes males experiències i vaig amb molta precaució. No vull posar la pota de nou. Fins i tot em fa mandra començar una relació. Tot i que, un amic meu andalús em diria que no tinc res a perdre. Clar, i ho diu ell, que es va enamorar d’una anglesa, van tindre un fill mentre vivien els dos a Espanya i, quan ella es va cansar de les truites de pataca, les braves, el peixet fregit i les cerveses a la platja, va tornar corrents a Anglaterra amb el fill dels dos i ell es va quedar amb un pam de nassos. Així que, sí que pot haver alguna cosa a perdre, no?

Pau seguix explicant-me tot el que li ve al cap, fins i tot històries mitològiques i màgiques. Ara diu que aquella muntanya de la dreta té la forma d’un dragó que va quedar petrificat fa milers d’anys, segons conta una llegenda, gràcies a una bruixa amb la voluntat de salvar un poble. Vinga, va, Pau. Ahí t’has passat!

De totes formes, el xic és agradable. No és guapo, això no. Tampoc el veig atractiu. Però té alguna coseta que m’agrada. Deu ser la manera com em mira. Ui, però això ja ho he viscut abans! Et miren amb aquells ullets per a aconseguir-te i, una vegada et tenen atrapada, canvien per complet la mirada i l’actitud. No em puc deixar enganyar tan fàcilment!

Pau i Marta ja porten una hora dins el cotxe, damunt el pont sobre el riu. Pau continua parlant i Marta fent vore que l’escolta.

Si me’l miro bé, és graciós. També és bona persona. És simpàtic, és treballador, a vegades em fa riure. No sé què fer, li dono una oportunitat? Ara ha parat de parlar i m’ha preguntat alguna cosa que no he sentit, perquè no estava escoltant, i no sé què respondre. Així que somric, espero eixir del pas amb el somriure. Ell també somriu. Uf, no he quedat malament! Està aproximant la seua cara perillosament a la meua. Ai, que posa morritos! Què faig, què faig? Sí o no? Sí o no? El beso o li faig la cobra? Ai, que ve, que ve, ja està ací! Vinga va, em deixo emportar! No estarà tan malament.

Mónica Espelt Ripoll