Perquè Poma? Perquè Violeta?

Poma, perquè els exercicis estableixen un cicle circular, parteixen dels autors i arriben fins el lector. Violeta, perquè aquest color ens suggereix moltes possibilitats literàries. La Poma Violeta sorgeix, es desenvolupa i torna al seu inici, als seus orígens: els tallers d’escriptura creativa. La necessitat de connectar els diferents integrants dels diferents grups entre si i l’objectiu de establir un punt de visualització del treball que duen a terme va generar la idea de impulsar aquets espai virtual on tenen cabuda els diferent exercicis que puguen estar subjectes a publicació, sempre partint del criteri comú entre professora i alumne. L’exercici troba així, finalment, un punt de sortida per tal de viatjar a altres espais i altres sensibilitats.

La Poma Violeta compleix, a més, la funció d’establir un vincle entre els incipients lletraferits, els autors potencials o persones a les quals, simplement, els agrada escriure que participen dels tallers d’escriptura creativa -batejats com #bogeriacreativa-, i que volen compartir amb els seus companys i amb possibles lectors que puguen aguaitar encuriosits a aquest espai per tal de llegir les seues històries, contes, textos, poesies, proses, pensaments i tot un innumerable seguit de mots de que composen la nostra galàxia.... violeta, per descomptat. "Alícia Coscollano"


                                   Un   pi   majestuós

El  eucaliptus plora la mort del seu amic. Tots els pardals enyoraran les antigues branques, sobretot els estornells, que cada tardo arriben per fer els nius y descansa del llarg viatge. Tot això m`ha portat a un record que havia amagat a un racó del meu cor.  

Un dia, uns estranys van arrancar tots els arbres que embolcallaren la que havia estat la meua llarg. Jo, allí plantada com una estaca, no podia parlar, tampoc  tenia en qui fer-ho. Estava sola. No recordo que llavors em caiguessen les llàgrimes, com succeeix ara, que no puc deixar de plorar. Un munt de sentiments bullien dins de mi, sense que cap d’ells guanyés sobre l’altre. Entre aquest arbres, quasi centenaris, que ara eren preses de diabòliques  màquines, jo hi havia jugat i també havia plorat. Ells m’havien acollit baix de les seues branques quan els regava acompanyada per la meua aixa. Mentre el sol sufocant del estiu calfava la terra que s’agafava a les arrels per no caure com el nàufrag a una fusta per no ofegar-se. Una terra seca però agraïda, em delectava amb la seua olor quan el aigua la banyava. Jo tan menuda allí al costat d’ells em sentia protegida. Durant les infinites hores que els vaig regar els parlava. Les meues converses, mes ve monòlegs, em servien per a alliberar els pensaments atrapats dins del meu cap. Sentia que m’escoltaven. Em trobava a gust envoltada de la seua verdor. Quan florien la seua olor impregnava tota la sènia. El atzar me guiava pel camí a casa. Quan ella se assecava y la terra l’abrasava començava el aroma que desprenien els seus fills, des del naixement fins la maduresa, a les hores em delectaven els ulls amb un mar de tonalitats taronja. Però tornem a avui, al fet que ha desencadenat la erupció de este volca de emocions. Este arbre, majestuós pi per als meus ulls, m’acompanyat des de que em vaig casar, un altra etapa de la meua vida. En los dies de mestral m’agradava escoltar les converses que portaven les seues branques amb els seus veïns, un d’ells el enorme eucaliptus, es el que mes fort parlava. A este jardí li faltarà el seu color verd fosc.
Jo no l’oblidaré com no he oblidat els tarongers de la sènia. També el seu olor el guardarà el jardí com un record que guarden els amics. I com un bon amic avui es acomiadat per un grapat de veïns que sense saber que el tallaven s’han quedat atrapats mirant les sorolloses serres, plantats com estaques com a senyal de dol. Jo m’afegeixo a ells en este dol. Et ploro a tu com no vaig poder plorar pels meus tarongers. Gracies, pi majestuós per haver-me alliberat d’estes llàgrimes atrapades a un raconet del meu cor. Al igual que tots els que te estan mirant en un silenci amorós , domes trencat pel soroll de les serres, et dic adéu.

Mari  Carmen.   Vinaròs
Publica un comentari a l'entrada